Caminaba por una calle estrecha, empedrada, bajo los rayos de un sol que prometía ser abrasador en unas horas, con la sonrisa pintada que se había despertado conmigo, sin demasiada prisa.
Se oía algún pájaro , mis pasos en los adoquines y ul leve rumor. A medida que avanzaba el rumor tomó fuerza hasta componer una melodía a piano. Mi escasa cultura musical no me permitió identificar la pieza pero sí asociarla a ese tipo de melodías, esos solos de piano, que acompañan a una clase de ballet. Imaginé a una clase de niñas moviéndose gráciles sobre sus puntas y a una profesora de negro de porte severo.
Miré a uno y otro lado para identificar el balcón de donde salían aquellas notas. Identifiqué la finca, aunque se me hacía difícil discernir el balcón tras el que alguien tocaba aquellas notas.
Luego pensé que quizás tras aquellos cristales había un joven pianista, dejándose llevar, deslizando sus manos por el teclado y transportando su alma a algún lugar, tal vez lejano, recordando algún lugar o a alguien o tal vez olvidando, a alguien o a algún lugar. Quizás ese pianista simplemente tocaba.
El caso es que aquella música en aquella calle adoquinada me recordó a otra callejuela estrecha, de adoquines y de un piano que se oía al pasar bajo a un balcón, me llevó a esa calle de Barcelona en la que hay una librería en la que hace años que un gato dormita entre los libros del escaparate.
Sonreí porque aquella música me hizo sentir feliz.
2009/06/21
2009/06/12
Té negro aromatizado con rosa pouchong
Llevaba días que quería abrir uno de los botes de té que me traje de Fortnum & Mason.Es un té que se ha de preparar con tiempo, casi con ceremonia, con la paciencia de quien prepara una delicatessen. Ya al abrir la tapa metálica se noté que era de otro mundo, o al menos, de otro nivel El olor amargo, a madera , té y rosas era intenso y áspero, seco, delicioso.
Inspiré para captar aquel aroma, para quedarme impregnada en él.
Me embriagaba.
El agua estaba lista. Metí la bola metálica con la infusión en la taza llena de agua hirviendo. El olor se intensificó. Los vapores me llevaban a otro mundo. Me quedé cinco minutos allí, de pie en la cocina, junto a la taza, dejándome llevar, con los ojos cerrados, perdida entre los olores.
Lo dejé enfriar unos minutos y por fin, di el primer sorbo. Si aquellos olores que me habían transportado a otra dimensión, saborear el té me llevaba al paraíso de los sentidos. Podía notar con mayor fuerza la amargura del té negro de primera calidad y la suavidad que , a su vez, le conferían las rosas.
Aquella taza de té era un placer entre los placeres. Pensé en que, con razón, aquel té era suministrado a la casa real británica.
Mientras seguía apurando mi taza, pensé que el súmum sería poder acompañar a aquella maravilla con unas magdalenas de Fauchon . Pero supongo que eso ya sería demasiado, ya sería pecado y estaría prohibido, demasiado para el cuerpo, supongo, o tal vez no. Habrá que probarlo.
2009/06/09
Hoy hace un año
Ya ha pasado un año. Ha pasado un año de aquella decisión de aquel paso, de aquél llegar a Madrid con un maletón de ilusiones y miedos. Ha pasado un año.
Ahora la ciudad ya es un poquito más mía, algunas zonas, algunas tiendas, algunos restaurantes.
Ahora ya tengo mi cine para ir a ver pelis en versión original, una tienda de chuches y un recorrido para ir a correr, una calle de tiendas preferida y un paseo que me encanta.
Ahora tengo buenos amigos, con los que comparto risas, confidentes.
Ahora ya tengo casa y plantas.
Ahora en vez de sentirme de vacaciones en Madrid me siento de vacaciones en Barcelona.
Pero aún así añoro el mar, el Born, algún cine, alguna tienda, algún paseo, algún restaurante.
Y sobretodo añoro a las personas, a esos amigos, a esa familia que sentí que abandonaba, esas otras risas, esos otros momentos.
Sigo descubriendo cosas, cada vez menos, claro, y me doy cuenta que pasan cosas en Barcelona, o abren o cierran sitios y yo no me entero. Soy de aquí y de allá, aunque mi corazón haya sacado los colores desde que está lejos, después de demasiada COPE, en taxis y en mi sector, el de la energía, tan de ese estilo. Y en un año de esplendor blaugrana, soy más del Barça que nunca.
Ahora a veces llevo tacones, o taconazos, mi pelo es más largo aunque el corte sigue siendo diferente al de las “Torre Picasso girls”.
Ahora miro al lado correcto en el andén, esté en la ciudad que esté.
Ahora me extraño si no me ponen nada cuando pido un refresco, aunque las cañas a las cinco de la tarde me sigan sorprendiendo.
En este año me he sorprendido con tanques desfilando por mi puerta, con la verbena de la Paloma, con las colas para ver al Cristo de Medinaceli. Este año no había Sant Jordi, ni Diada. Era raro.
Este año he recibido visitas. Mi casa, que cada día es más mi casa (aunque me líe entre las llaves de una y de otra), se ha llenado de risas, de bromas, de confesiones, de cenas, trufas y alcohol y, ante todo, de personas estupendas, de aquí y de allí y de todas partes. Se ha llenado de abrazos, de besos, de ternura y momentos especiales. También ha habido discusiones y lágrimas.
En este año he cogido más transportes, especialmente más aviones, que en toda mi vida.
En este año en Madrid, por fin, completé mi proceso de maduración.
Ahora la ciudad ya es un poquito más mía, algunas zonas, algunas tiendas, algunos restaurantes.
Ahora ya tengo mi cine para ir a ver pelis en versión original, una tienda de chuches y un recorrido para ir a correr, una calle de tiendas preferida y un paseo que me encanta.
Ahora tengo buenos amigos, con los que comparto risas, confidentes.
Ahora ya tengo casa y plantas.
Ahora en vez de sentirme de vacaciones en Madrid me siento de vacaciones en Barcelona.
Pero aún así añoro el mar, el Born, algún cine, alguna tienda, algún paseo, algún restaurante.
Y sobretodo añoro a las personas, a esos amigos, a esa familia que sentí que abandonaba, esas otras risas, esos otros momentos.
Sigo descubriendo cosas, cada vez menos, claro, y me doy cuenta que pasan cosas en Barcelona, o abren o cierran sitios y yo no me entero. Soy de aquí y de allá, aunque mi corazón haya sacado los colores desde que está lejos, después de demasiada COPE, en taxis y en mi sector, el de la energía, tan de ese estilo. Y en un año de esplendor blaugrana, soy más del Barça que nunca.
Ahora a veces llevo tacones, o taconazos, mi pelo es más largo aunque el corte sigue siendo diferente al de las “Torre Picasso girls”.
Ahora miro al lado correcto en el andén, esté en la ciudad que esté.
Ahora me extraño si no me ponen nada cuando pido un refresco, aunque las cañas a las cinco de la tarde me sigan sorprendiendo.
En este año me he sorprendido con tanques desfilando por mi puerta, con la verbena de la Paloma, con las colas para ver al Cristo de Medinaceli. Este año no había Sant Jordi, ni Diada. Era raro.
Este año he recibido visitas. Mi casa, que cada día es más mi casa (aunque me líe entre las llaves de una y de otra), se ha llenado de risas, de bromas, de confesiones, de cenas, trufas y alcohol y, ante todo, de personas estupendas, de aquí y de allí y de todas partes. Se ha llenado de abrazos, de besos, de ternura y momentos especiales. También ha habido discusiones y lágrimas.
En este año he cogido más transportes, especialmente más aviones, que en toda mi vida.
En este año en Madrid, por fin, completé mi proceso de maduración.
2009/06/02
Gràcies
Hauria de revisar tots els posts però crec que mai he escrit cap en català. La raó és molt senzilla: em sento infinitament més àgil quan escric en castellà.
Però aquest post no el podia escriure en castellà. Aquest no. Aquest agraïment no es podia escriure en cap altre idioma que no fos el català.
Ahir van passar per tv3 el vídeo que va posar en Pep Guardiola als jugadors abans de la final de Champions i em vaig emocionar, tant com per que em caigués alguna llagrimeta i tot.
Llavors vaig decidir que havia de fer alguna cosa, encara que només fos escriure un post.
Feia anys que havia deixat enrere la bogeria culé, més o menys després d'aquella primera Champions, després d'aquell "Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí", tot i que viure a Madrid m'ha despertat els colors una mica. Però sens dubte el que m'ha fet tornar a sentir la sang culé ha estat veure jugar a aquest equip aquesta temporada, jugar de veritat, amb elegància, amb respecte, com un equip, com aquest "un" com se'ls defineix en el nou famós anunci. No és que guanyin sinó que ho fan com s'ha de fer, sense joc brut ni xuleries. Simplement es una manera de fer, un tarannà que tinc la impressió que es més que un estil de joc, i amb el que tinc la sensació que tants, entre els que m'he d'incloure, ens sentim identificats.
Primer va ser la cançó de Coldplay "Viva la vida" la que em va despertar aquest sentiment de "apa, com jo", després la prudència de les declaracions de tots, especialment del Pep, el nostre Pep i dels jugadors. M'agradava que, per una vegada a la vida, l'entrenador del primer equip fos de la casa, com molts dels jugadors. M'agradava pensar que a més de "mercenaris" del esport, que és el que implica ser un professional, a més, fossin culés i sentissin seus els crits dels afeccionats.
La temporada era magnífica i aquí sentia de tot, fruit de molta enveja d'alguns madridistes, que no madrilenys, que amb arrogància deien que acabaria caient el Barça i que "les darian un chorreo". El famós chorreo invers, aix...Com vaig gaudir aquell dia en un bar a Madrid entre amics majoritàriament culés i parroquians d'ambdós equips.
Després va arribar la copa i els criticats xiulets al Rei, que semblaven l'únic important en comptes de la victòria, després la lliga, aquesta que se'ls hi havia d'escapar. I faltava Roma.
Semblava mentida que aquella cançó del Crackòvia fos tan premonitòria.
Mai havia vist els carrers de Barcelona tan plens de banderes del Barça als balcons, ni a tanta gent amb una samarreta, una gorra o qualsevol cosa del Barça.
Em vaig adonar que aquella il·lusió s'havia escampat per tota la ciutat, per tota Catalunya.
Tots volíem somniar que era possible malgrat que fos contra el Manchester, el rei de la Champions.
Roma, imperial, eterna. Roma, elegant, alegre, mediterrània. Havia de ser nostra, d'aquest Barça imparable que marxava pels camps endreçat, coordinat i compacte com una centúria o un esquadró de pretorians.
I així va ser.
Reconec que vaig passar per la Cibeles camí de casa pensant en que no hi hauria ningú però que no em volia anar a dormir sense dir-li a la deessa, amb respecte, això sí, que , aquest any el rei era el Barça.
Quina sorpresa va ser trobar-me a un grup prou nombrós de culés, majoritàriament catalans cantant el himne i deixant-se emportar per l'eufòria. Era curiós veure a seguidors amb la samarreta, la senyera i tot el "quit" com si fossin a Canaletes allà, al lloc sagrat blanc per excel·lència. També era curiós veure a molts amb vestit i corbata, cridant i saltant com el que més. Em va fer gràcia pensar que aquells darrers especialment, segur que s'havien sentit moltes o les mateixes bajanades fruit de l'enveja dels blancs, que no madrilenys, que no saben perdre (que, evidentment no son tots), que havia sentit jo. I ara cridaven, perquè si hi havia un guanyador, molestés o no a alguns, aquell era el Barça.
I va haver cançonetes de tot tipus, des de inofensives a algunes carregades de certa mala llet.
Estava allà, veient tanta alegria, rient i cantant de tant en tant i parlant pel mòbil amb amics que estaven a Canaletes i de sobte vaig sentir un orgull especial, un orgull per aquest Barça de jugadors genials que el Pep Guardiola ha portat a la glòria a cop de treball, esforç i respecte.
Al dia següent vaig veure les celebracions de la gent a Barcelona, a la rua, al Camp Nou. Aquell orgull no era pas meu, ni de bon tros.
Em preguntava què se deu sentir si has crescut a La Masia, si has jugat des de petit al Barça, si ets de la terra, si has guanyat títols, si ara ets l'entrenador amb millor resultat de la història del club. Em preguntava què devien sentir de veritat els jugadors i sobretot en Guardiola.
Què es deu sentir quan s'ha estat un dels que cridava i ara ets un dels deus del Ol.limp blaugrana? què se sent al dir, "Ciutadans de Catalunya, ja la tornem a tenir aquí"?
Després de veure el vídeo, carregat de missatges subliminars personalitzats només puc dir gràcies.
Gràcies per donar il·lusió a tanta gent, per fer feliç a tantes persones, per demostrar que les coses es poden fer bé i per donar-nos motius per anar amb el cap ben alt a la feina a aquells que estem lluny i envoltats de "rivals històrics".
Gràcies Barça i, sobretot, moltes gràcies senyor Guardiola.
Us deixo el vídeo i, si no l'heu vist, disfruteu-lo.
Però aquest post no el podia escriure en castellà. Aquest no. Aquest agraïment no es podia escriure en cap altre idioma que no fos el català.
Ahir van passar per tv3 el vídeo que va posar en Pep Guardiola als jugadors abans de la final de Champions i em vaig emocionar, tant com per que em caigués alguna llagrimeta i tot.
Llavors vaig decidir que havia de fer alguna cosa, encara que només fos escriure un post.
Feia anys que havia deixat enrere la bogeria culé, més o menys després d'aquella primera Champions, després d'aquell "Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí", tot i que viure a Madrid m'ha despertat els colors una mica. Però sens dubte el que m'ha fet tornar a sentir la sang culé ha estat veure jugar a aquest equip aquesta temporada, jugar de veritat, amb elegància, amb respecte, com un equip, com aquest "un" com se'ls defineix en el nou famós anunci. No és que guanyin sinó que ho fan com s'ha de fer, sense joc brut ni xuleries. Simplement es una manera de fer, un tarannà que tinc la impressió que es més que un estil de joc, i amb el que tinc la sensació que tants, entre els que m'he d'incloure, ens sentim identificats.
Primer va ser la cançó de Coldplay "Viva la vida" la que em va despertar aquest sentiment de "apa, com jo", després la prudència de les declaracions de tots, especialment del Pep, el nostre Pep i dels jugadors. M'agradava que, per una vegada a la vida, l'entrenador del primer equip fos de la casa, com molts dels jugadors. M'agradava pensar que a més de "mercenaris" del esport, que és el que implica ser un professional, a més, fossin culés i sentissin seus els crits dels afeccionats.
La temporada era magnífica i aquí sentia de tot, fruit de molta enveja d'alguns madridistes, que no madrilenys, que amb arrogància deien que acabaria caient el Barça i que "les darian un chorreo". El famós chorreo invers, aix...Com vaig gaudir aquell dia en un bar a Madrid entre amics majoritàriament culés i parroquians d'ambdós equips.
Després va arribar la copa i els criticats xiulets al Rei, que semblaven l'únic important en comptes de la victòria, després la lliga, aquesta que se'ls hi havia d'escapar. I faltava Roma.
Semblava mentida que aquella cançó del Crackòvia fos tan premonitòria.
Mai havia vist els carrers de Barcelona tan plens de banderes del Barça als balcons, ni a tanta gent amb una samarreta, una gorra o qualsevol cosa del Barça.
Em vaig adonar que aquella il·lusió s'havia escampat per tota la ciutat, per tota Catalunya.
Tots volíem somniar que era possible malgrat que fos contra el Manchester, el rei de la Champions.
Roma, imperial, eterna. Roma, elegant, alegre, mediterrània. Havia de ser nostra, d'aquest Barça imparable que marxava pels camps endreçat, coordinat i compacte com una centúria o un esquadró de pretorians.
I així va ser.
Reconec que vaig passar per la Cibeles camí de casa pensant en que no hi hauria ningú però que no em volia anar a dormir sense dir-li a la deessa, amb respecte, això sí, que , aquest any el rei era el Barça.
Quina sorpresa va ser trobar-me a un grup prou nombrós de culés, majoritàriament catalans cantant el himne i deixant-se emportar per l'eufòria. Era curiós veure a seguidors amb la samarreta, la senyera i tot el "quit" com si fossin a Canaletes allà, al lloc sagrat blanc per excel·lència. També era curiós veure a molts amb vestit i corbata, cridant i saltant com el que més. Em va fer gràcia pensar que aquells darrers especialment, segur que s'havien sentit moltes o les mateixes bajanades fruit de l'enveja dels blancs, que no madrilenys, que no saben perdre (que, evidentment no son tots), que havia sentit jo. I ara cridaven, perquè si hi havia un guanyador, molestés o no a alguns, aquell era el Barça.
I va haver cançonetes de tot tipus, des de inofensives a algunes carregades de certa mala llet.
Estava allà, veient tanta alegria, rient i cantant de tant en tant i parlant pel mòbil amb amics que estaven a Canaletes i de sobte vaig sentir un orgull especial, un orgull per aquest Barça de jugadors genials que el Pep Guardiola ha portat a la glòria a cop de treball, esforç i respecte.
Al dia següent vaig veure les celebracions de la gent a Barcelona, a la rua, al Camp Nou. Aquell orgull no era pas meu, ni de bon tros.
Em preguntava què se deu sentir si has crescut a La Masia, si has jugat des de petit al Barça, si ets de la terra, si has guanyat títols, si ara ets l'entrenador amb millor resultat de la història del club. Em preguntava què devien sentir de veritat els jugadors i sobretot en Guardiola.
Què es deu sentir quan s'ha estat un dels que cridava i ara ets un dels deus del Ol.limp blaugrana? què se sent al dir, "Ciutadans de Catalunya, ja la tornem a tenir aquí"?
Després de veure el vídeo, carregat de missatges subliminars personalitzats només puc dir gràcies.
Gràcies per donar il·lusió a tanta gent, per fer feliç a tantes persones, per demostrar que les coses es poden fer bé i per donar-nos motius per anar amb el cap ben alt a la feina a aquells que estem lluny i envoltats de "rivals històrics".
Gràcies Barça i, sobretot, moltes gràcies senyor Guardiola.
Us deixo el vídeo i, si no l'heu vist, disfruteu-lo.
2009/06/01
Con la guardia baja
Lo malo de una época larga de nervios es que cuando te relajas, cuando puedes decir aquello de "prueba superada", las defensas se vengan de los meses sufridos y se van de vacaciones.
Y entonces te da un jamacuco, sea del tipo o intensidad que sea. Esta vez me tocó una faringitis aguda con inflamación de tímpanos bilateral. Suena mal, a que sí, pues imagínense ustedes para un alérgico a los antibióticos.
Lo malo de estar enferma es que una está fatal y no puede salir de casa y por tanto no puede pasear, ni patinar, ni quedar con los amigos , ni inaugurar la temporada de piscina.
Lo malo de que te duela demasiado la garganta es que no puedes ingerir chocolate porque duele.
Así pues, dónde está mi dosis de endorfinas?
Lo malo de no tener la dosis de alegrías diarias y tener demasiado tiempo es que se piensa demasiado.
Y lo peor de pensar demasiado es que se piensa en momentos felices y, a veces, esos momentos recuerdan a alguien.
Así que aunque tengo a medias ese post del imperio de los sentidos, hoy toca de nuevo un recuerdo, un recuerdo de alguien, para alguien.
Y entonces te da un jamacuco, sea del tipo o intensidad que sea. Esta vez me tocó una faringitis aguda con inflamación de tímpanos bilateral. Suena mal, a que sí, pues imagínense ustedes para un alérgico a los antibióticos.
Lo malo de estar enferma es que una está fatal y no puede salir de casa y por tanto no puede pasear, ni patinar, ni quedar con los amigos , ni inaugurar la temporada de piscina.
Lo malo de que te duela demasiado la garganta es que no puedes ingerir chocolate porque duele.
Así pues, dónde está mi dosis de endorfinas?
Lo malo de no tener la dosis de alegrías diarias y tener demasiado tiempo es que se piensa demasiado.
Y lo peor de pensar demasiado es que se piensa en momentos felices y, a veces, esos momentos recuerdan a alguien.
Así que aunque tengo a medias ese post del imperio de los sentidos, hoy toca de nuevo un recuerdo, un recuerdo de alguien, para alguien.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)