2009/06/02

Gràcies

Hauria de revisar tots els posts però crec que mai he escrit cap en català. La raó és molt senzilla: em sento infinitament més àgil quan escric en castellà.
Però aquest post no el podia escriure en castellà. Aquest no. Aquest agraïment no es podia escriure en cap altre idioma que no fos el català.

Ahir van passar per tv3 el vídeo que va posar en Pep Guardiola als jugadors abans de la final de Champions i em vaig emocionar, tant com per que em caigués alguna llagrimeta i tot.
Llavors vaig decidir que havia de fer alguna cosa, encara que només fos escriure un post.

Feia anys que havia deixat enrere la bogeria culé, més o menys després d'aquella primera Champions, després d'aquell "Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí", tot i que viure a Madrid m'ha despertat els colors una mica. Però sens dubte el que m'ha fet tornar a sentir la sang culé ha estat veure jugar a aquest equip aquesta temporada, jugar de veritat, amb elegància, amb respecte, com un equip, com aquest "un" com se'ls defineix en el nou famós anunci. No és que guanyin sinó que ho fan com s'ha de fer, sense joc brut ni xuleries. Simplement es una manera de fer, un tarannà que tinc la impressió que es més que un estil de joc, i amb el que tinc la sensació que tants, entre els que m'he d'incloure, ens sentim identificats.

Primer va ser la cançó de Coldplay "Viva la vida" la que em va despertar aquest sentiment de "apa, com jo", després la prudència de les declaracions de tots, especialment del Pep, el nostre Pep i dels jugadors. M'agradava que, per una vegada a la vida, l'entrenador del primer equip fos de la casa, com molts dels jugadors. M'agradava pensar que a més de "mercenaris" del esport, que és el que implica ser un professional, a més, fossin culés i sentissin seus els crits dels afeccionats.

La temporada era magnífica i aquí sentia de tot, fruit de molta enveja d'alguns madridistes, que no madrilenys, que amb arrogància deien que acabaria caient el Barça i que "les darian un chorreo". El famós chorreo invers, aix...Com vaig gaudir aquell dia en un bar a Madrid entre amics majoritàriament culés i parroquians d'ambdós equips.

Després va arribar la copa i els criticats xiulets al Rei, que semblaven l'únic important en comptes de la victòria, després la lliga, aquesta que se'ls hi havia d'escapar. I faltava Roma.
Semblava mentida que aquella cançó del Crackòvia fos tan premonitòria.

Mai havia vist els carrers de Barcelona tan plens de banderes del Barça als balcons, ni a tanta gent amb una samarreta, una gorra o qualsevol cosa del Barça.
Em vaig adonar que aquella il·lusió s'havia escampat per tota la ciutat, per tota Catalunya.
Tots volíem somniar que era possible malgrat que fos contra el Manchester, el rei de la Champions.

Roma, imperial, eterna. Roma, elegant, alegre, mediterrània. Havia de ser nostra, d'aquest Barça imparable que marxava pels camps endreçat, coordinat i compacte com una centúria o un esquadró de pretorians.
I així va ser.

Reconec que vaig passar per la Cibeles camí de casa pensant en que no hi hauria ningú però que no em volia anar a dormir sense dir-li a la deessa, amb respecte, això sí, que , aquest any el rei era el Barça.
Quina sorpresa va ser trobar-me a un grup prou nombrós de culés, majoritàriament catalans cantant el himne i deixant-se emportar per l'eufòria. Era curiós veure a seguidors amb la samarreta, la senyera i tot el "quit" com si fossin a Canaletes allà, al lloc sagrat blanc per excel·lència. També era curiós veure a molts amb vestit i corbata, cridant i saltant com el que més. Em va fer gràcia pensar que aquells darrers especialment, segur que s'havien sentit moltes o les mateixes bajanades fruit de l'enveja dels blancs, que no madrilenys, que no saben perdre (que, evidentment no son tots), que havia sentit jo. I ara cridaven, perquè si hi havia un guanyador, molestés o no a alguns, aquell era el Barça.
I va haver cançonetes de tot tipus, des de inofensives a algunes carregades de certa mala llet.

Estava allà, veient tanta alegria, rient i cantant de tant en tant i parlant pel mòbil amb amics que estaven a Canaletes i de sobte vaig sentir un orgull especial, un orgull per aquest Barça de jugadors genials que el Pep Guardiola ha portat a la glòria a cop de treball, esforç i respecte.
Al dia següent vaig veure les celebracions de la gent a Barcelona, a la rua, al Camp Nou. Aquell orgull no era pas meu, ni de bon tros.

Em preguntava què se deu sentir si has crescut a La Masia, si has jugat des de petit al Barça, si ets de la terra, si has guanyat títols, si ara ets l'entrenador amb millor resultat de la història del club. Em preguntava què devien sentir de veritat els jugadors i sobretot en Guardiola.
Què es deu sentir quan s'ha estat un dels que cridava i ara ets un dels deus del Ol.limp blaugrana? què se sent al dir, "Ciutadans de Catalunya, ja la tornem a tenir aquí"?
Després de veure el vídeo, carregat de missatges subliminars personalitzats només puc dir gràcies.
Gràcies per donar il·lusió a tanta gent, per fer feliç a tantes persones, per demostrar que les coses es poden fer bé i per donar-nos motius per anar amb el cap ben alt a la feina a aquells que estem lluny i envoltats de "rivals històrics".
Gràcies Barça i, sobretot, moltes gràcies senyor Guardiola.

Us deixo el vídeo i, si no l'heu vist, disfruteu-lo.

2 comentarios:

xnem dijo...

Com es el senyor Guardiola!

Encare que sembli estrany son les primeres imatges que veig de fútbol en molt de temps. Moltes gracies.

Sempre que veig al Pep penso en aquell nen d´ulls molt oberts en mig de la cespa de Camp Nou.

la gata dijo...

Sip, tinc per aquí una foto d'aquestes que han sortit de quan era petit.